Milers de persones clamen a favor del territori a Palma

Un any més, la Diada de Mallorca va reunir ahir milers de persones en una manifestació a favor dels Països Catalans. En aquesta ocasió també hi ha hagut el típic ball de xifres, ja que 4.000 persones segons l'organització (un miler segons la policia local) van desfilar pels carrers de Palma convocats per la Plataforma 31D, en el marc de la Festa de l'Estendard. Com l'any passat, i malgrat que la convocatòria era unitària (a la Plataforma 31D hi era tothom), s'hi van veure dos grans blocs. El primer el formaven partits polítics i coalicions del progressisme nacionalista illenc, com el Bloc per Mallorca, el PSM o ERC-Illes, així com les joventuts del PSM (JEN) i les d'ERC (JERC-Illes); hi havia, entre d'altres, polítics com el líder del Bloc, Biel Barceló o el president d'ERC, Joan Puigcercós. El segon format per l'Esquerra Independentista de Mallorca, amb el lema "Des de Mallorca cap a la unitat popular". La jornada, reivindicativa i cívica, va acabar amb la lectura d'un manifest per part del periodista basc del Diari de Balears, Ander Zurimendi, i escrit per Biel Florit.

'Els Segadors' i 'La Balanguera' van clausurar una celebració que va comptar amb un públic molt divers i amb un ampli dispositiu de control policial. 'L'única lluita que es perd és la que s'abandona', 'Per un país lliure' o 'Sense autodeterminació no hi ha democràcia' són alguns dels lemes que s'han exhibit a la vegada que es cridaven consignes com 'Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti', com a clara revindicació de la independència dels Països Catalans.

El manifest que es va llegir el final va exigir el dret a l'autodeterminació, i va declarar que no es tolera cap campanya anticatalana ni antimallorquina per part dels sectors espanyolistes illencs. La crítica als casos de corrupció a les Illes també va tenir el seu "minut de glòria" entre el reguitzell de crítiques a la situació actual que s'ha anomenat en el manifest.

La Plataforma 31D la integren multitud de col·lectius, entitats, partits i sindicats, des d'ERC fins a Joves de Mallorca per la Llengua, passant per Maulets, l'OCB, el Lobby per la Independència, el SEPC, el PSM, Gent Activa, el Grup Blanquerna, Es Pinzell i un llarg etcètera. Hi va haver també representants de Convergència Democràtica de Catalunya i del partit basc Aralar.

Llegeix més...

Només resum...

Catalunya-Argentina: UN EXITÀS

La Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes vol felicitar primer de tot a la Federació Catalana de Futbol i a tota la seva junta directiva per la gran feina realitzada aquests últims mesos i culminada ahir amb el partit entre la selecció catalana i l'argentina al Camp Nou. En pocs dies s''ha passat de descartar el partit de Nadal, perquè calia acabar amb aquell model, a aconseguir celebrar el I Torneig Catalunya Internacional amb Cruyff de seleccionador i contra la doble campiona del món, Argentina.

Hem de ser conscients de la dificultat que comporta organitzar partits com aquest als quals la Federació Espanyola de Futbol hi posa traves de tot tipus perquè no tinguin repercussió i si s'escau, fins i tot perquè Maradona no aparegui per enlloc. Ahir, però, no van poder: 52 televisions de tot el món van conèixer la nostra voluntat de competir oficialment i molts espectadors van poder llegir en 7 idiomes diferents el nostre l'eslògan Una nació Una selecció! Per si la notícia de Cruyff assumint la selecció no va ser prou, ahir, la sola celebració del partit i la victòria assolida, segur que va servir perquè molts més situessin Catalunya al mapa del món.

53.000 persones, 10.620 més que en l'últim partit davant l'albiceleste, aquell jugat en època primaveral, fan del partit i de l'organització un èxit. I si ho acompanyem amb les dades d'audiència, encara més: prop d'un milió d'espectadors, 958.000 per ser més exactes, van seguir el partit per TV3 a Catalunya. Això equival al 32'1 % de share, quan el share mitjà de TV3 és del 15%. Ahir doncs, el Catalunya-Argentina va tenir el doble d'audiència de l'habitual a Televisió de Catalunya i 609.000 telespectadors més que l’últim Catalunya-Argentina del 2008. És evident que seguim sumant i que la progressió és positiva. La Plataforma es felicita també pel bon joc de la nostra selecció, fidel al model de Cruyff, així com pels gestos de solidaritat en el qual va estar emmarcat el partit gràcies a l’acord entre la Federació Catalana de Futbol i la Fundació Johan Cruyff .

En la línia de l’èxit global, ens satisfà enormement la nombrosa presència de públic a l’estadi. Els que hi vam ser, sabem de l’ambientàs que s’hi va viure i del poc que hi va ajudar la climatologia, no només d’aquell mateix dia a Barcelona, sinó de tota la setmana anterior, la més freda de l’any. I tot i això, 53.000 persones, suficients per emplenar la gran majoria d’estadis de tota Europa van decidir ser-hi. Cal estar-ne més que orgullosos del nombre d’espectadors i felicitar i agraïr la seva presència a cadascun d’ells. Recordem-ho: era un dia laboral, de nit, amb retransmissió televisiva i, malgrat el Trofeu Catalunya Internacional, era un partit amistós. Quants no serem el dia que Catalunya jugui un partit oficial de classificació per un mundial? Gràcies. En definitiva felicitem a tots els que dia a dia ens doneu suport per una causa difícil, complicada però on es demostra que avancem.

Felicitats a tothom, públic i jugadors; jugadors que van fer història tot derrotant 4 a 2 a Argentina, fita més que destacada per a qualsevol altre selecció del món.

Visca les Seleccions Catalanes i Visca Catalunya!

Una Nació Una Selecció

[Font: Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes]

Llegeix més...

Només resum...

Camí del 13-D...

S'aproxima el 13 de desembre, una nova data molt significativa per a la nació catalana. Este diumenge més de 160 poblacions catalanes podran votar per la independència del país, això representa més de 700.000 persones. A continuació fem un recull dels vídeos que s'han preparat des de Vilaweb, tot esperant que en les pròximes votacions, ja sigue el 28 de febrer o el 25 d'abril els canareus i canareves i per extensió la gent de tot el nostre territori també puguem decidir.


Especial 13-D (1): Els immigrats voten
Especial 13-D (2): El referèndum més gran... i el més petit
Especial 13-D (3): Osona, la comarca amb més referèndums

Llegeix més...

Només resum...

Victor Jara

[Font: Vilaweb]

Víctor Jara rep avui el funeral, trenta-sis anys després del seu assassinat

Avui dia encara no s'han trobat tots els responsables del crim

El cantautor xilè Víctor Jara rep avui el funeral massiu que no va poder tenir quan va ser assassinat pel règim d'Augusto Pinochet un dia després del cop d'estat de 1973 que va derrocar el president Salvador Allende. Des de dijous, centenars de milers de persones han fet llargues cues per acomiadar-se del cantautor al vetllatori que s'ha instal·lat a la Fundació Víctor Jara a la capital de Xile. Les restes de Jara, una de les figures més emblemàtiques de la cultura xilena del darrer segle, han estat entregades a la família després que fossin exhumades el passat juny amb l'objectiu d'investigar el crim. A l'examen de pèrits s'han trobat més de trenta ferides de bales i senyals de tortures als ossos del cantautor.

Avui les restes de Víctor Jara sortiran des de la fundació que duu el seu nom, fins al cementiri general de Santiago on tornaran per segona vegada. La viuda de Jara, la britànica Joan Turner, ja el va soterrar en el cementiri de la capital xilena de forma clandestina amb l'ajuda de dues persones el 18 de setembre de 1973 després de trobar-lo mort.

'El nostre país s'ha retardat trenta-sis anys a tornar-li a Xile i a la seva família aquest Víctor que és nostre, és de tots nosaltres', va dir la portaveu del govern xilè, Carolina Tohá. 'Finalment, després de trenta-sis anys, Víctor pot descansar en pau', va destacar la presidenta de Xile, Michelle Bachelet, que va recordar que 'hi ha moltes altres famílies que no volen poder descansar en pau'.

Homenatge massiu a Jara

Durant aquests dies el vetllatori s'ha convertit així, a petició de diverses organitzacions que reclamaven un funeral massiu per Jara, en un gran esdeveniment cultural en què diversos grups musicals han interpretat algunes de les cançons de Jara com 'Te recuerdo Amanda', 'El derecho de vivir en paz' i 'El cigarrito'. A més, qualsevol ciutadà també ha pogut pujar a l'escenari a interpretar les cançons del cantautor. 'Víctor pertany al poble, a tots aquells que han seguit i admirat la seva obra', va afirmar Gloria Köning, directora executiva de la Fundació Víctor Jara. A més de cantant i compositor, Jara també va ser director teatral i poeta.

El cantautor, conegut militant del Partit Comunista de Xile, va ser detingut fa trenta-sis anys, el 15 de setembre de 1973 a la Universitat Tècnica de l'Estat on impartia classes i on es va quedar juntament amb sis-cents estudiants i professors per defensar el govern d'Allende. Un dia després el van traslladar al centre de tortures instal·lat a l'Estadi Xile, actualment anomenat Estadi Víctor Jara. Després de ser brutalment torturat, va ser assassinat a trets i el seu cos, amb els canells trencats, es va trobar pocs dies després a prop d'un cementiri de Santiago de Xile. Reconegut pels veïns del lloc, va ser traslladat a un servei mèdic amb centenars d'altres cossos, fins que un treballador va avisar la viuda del cantautor.

Encara no s'han trobat tots els responsables de l'assassinat

La investigació judicial no ha trobat encara tots els responsables del crim. José Paredes, que va confessar haver disparat contra Víctor Jara i que després es va retractar, i el coronel Mario Manríquez, que va dirigir el camp de presoners instal·lat a l'Estadi Xile, estan processats per aquest cas.

Llegeix més...

Només resum...

Barrejant política i esport

Ja hem parlat diverses vegades de les barreges constants entre política i esport a què ens tenen acostumats tant la premsa -esportiva o no esportiva- espanyola, com polítics, institucions i administracions espanyoles. Tant uns com altres, especialment pel que fa a la premsa, mostren igualment una curiosa obsessió a veure que som els catalans qui mesclem esport i política, mentre que la seva barreja, lluny de ser "ideològica", es tracta de "normalitat". Tot plegat ve al cas per una resolució aprovada al Parlament basc amb els vots del PSOE, PP i UPyD, on es demana que la selecció espanyola de futbol jugui a Euskadi. I davant aquesta barreja de política i esport, què n'ha dit la premsa espanyol(ist)a? Ho ha vist com a un gest de "normalitat", i ha aplaudit amb les orelles. És el cas del director del diari AS, Alfredo Relaño, que com en altres ocasions ens ha fet fruir amb les seves reflexions en un articles publicat la setmana passada.

[Font: Racó Català]
L'article en qüestió es titula "Hacia el entendimiento por el deporte" ("Cap a l'entesa per la via esportiva"), i cal parar atenció al tercer paràgraf. És allà on Relaño parla de la "normalitat" (citada dues vegades). Es allà on assegura que és "natural" és barrejar política i esport, que la petició del Parlament basc demanant la presència de la selecció espanyola i de la Vuelta Ciclista a España a Euskadi és "conseqüència natural" de la "nova majoria" al govern basc.
Tot plegat ho troba com a "un pas més cap a la normalitat", cap a "la recuperació de quelcom que tenia el País Basc i que va perdre, que va formar part de les seves tradicions, i que respon al desig de molta gent". Que una cambra política demani la presència d'una selecció esportiva en un territori és, per Relaño, "normalitat" i "conseqüència natural". I considera que la petició compta amb el suport i els desitjos "de molta gent". Que bàsicament és el contrari del que diu el periodisme espanyol (esportiu o no) quan una cambra política aprova mocions a favor d'una selecció que no sigui l'espanyola. Aleshores ja no és "natural" sinó que estem parlant de la "imposició" de les opinions d'una suposada minoria antiespanyola cap a la majoria que se sent espanyola (però amb naturalitat eh?).
Perquè per Relaño la proposta del Parlament basc cerca "l'entesa des de l'esport" i vol fer "un pas més cap a la normalitat". És l'estratègia típica del periodisme espanyol, embolcallar tot el que té a veure amb Espanya i amb l'espanyolisme amb la "normalitat" i la "naturalitat", i tot el que té a veure amb altres nacions de la Península Ibèrica amb la radicalitat i l' egoïsme, amb els curts de mires i les societats tancades i endogàmiques.
I és que quan la premsa espanyola parla de no barrejar política i esport, el que vol dir és que són ells i només ells qui poden fer-ho, perquè, recordem-ho, tot plegat forma part de la "normalitat". Sentir-se només espanyol és "natural", però sentir-se només basc o només català és radical i excloent. I mesclar, per tant, política i esport només és "natural" i lícit de fer si es fa des de l'espanyolisme. Ho poden fer ells i tots els qui disposen d'un Estat propi. Els Jocs Olímpics són el perfecte exemple de com barrejar política i esport. O les competicions de seleccions de futbol (Mundial, Eurocopa...). L'exercici de cinisme és important.
Si s'animen els equips espanyols com si ens hi anés la vida, si s'exhibeixen milers de banderes espanyoles, i si hom es pinta la cara amb els colors de la rojigualda, llavors és que estem al davant d'una tempesta de naturalitat, d'onades d'espanyolisme natural que envaeixen els mitjans de comunicació. Però si la barreja política-esport la fa algun no-espanyolista, la tempesta de naturalitat es converteix en una espiral de radicalitat excloent (la famosa "deriva soberanista"). La mescla políticosesportiva es planteja doncs com a lícita només si la fa l'espanyolisme. La resta, tot el que no és espanyolisme, no és digne ni d'accedir a la cuina de les mescles. És territori reservat de l'espanyolisme "natural". Per això el proper cop que sentim a dir que no s'ha de barrejar política i esport, ja sabrem d'antuvi que va per algun indigne no-espanyol, que ha gosat trepitjar el territori de la "naturalitat".
Un exemple: la senyera que duu el Barça de futbol a la samarreta, és barrejar política i esport, segons el periodisme espanyol. En canvi que el Madrid o el Sevilla portin la bandera espanyola, és naturalitat. Brillant.
Si fa no fa com el tema del Consejo Superior de Deportes (CSD) i el nyap del futvolei. Barrejar política i esport es pot fer a tots els nivells per mirar d'impedir l'oficialitat internacional de les seleccions catalanes, o per impedir partits Catalunya-Espanya. En definitiva, la normalitat espanyola. És el que té ser així de "natural", com els iogurts.

Llegeix més...

Només resum...

Crònica Xarrada PSAN a Alcanar

Quan es parla d'independentisme modern no es pot deixar de banda l'activa participació que hi va tenir el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (el PSAN). La dècada dels seixanta és plena de moviments d'Alliberament Nacional arreu del món com Vietnam, Algèria, Cuba i també per la forta presència de moltes rebel·lions estudiantils arreu d'Europa, amb el seu punt àlgid amb el maig francès. Just en tot aquest context un grup de jóvens escindits del Front Nacional de Catalunya fundà el PSAN a finals del 1968. El partit neix amb uns pilars fonamentals, el marxisme, un marxisme crític amb el comunisme soviètic leninista, amb la independència i amb la unitat dels Països Catalans.
Aquest va ser el fil que va seguir l'històric dirigent del PSAN, Pep Guia, lo passat dissabte 14 de novembre a Alcanar, sota l'atenta mirada d'una cinquantena d'assistents d'arreu del territori. Històrics militants del partit de Vinaròs, Roquetes, Alcanar... hi van ser presents. A més de la gent que ja havia participat activament en l'última visita de Pep Guia a Alcanar, farà vora d'uns 20 anys, també hi havia molts jóvens independentistes del territori fet que demostra la verticalitat del moviment independentista.
Durant el torn de paraula presa per part del públic es parlà sobre el tema dels imminents referèndums que es celebraran al nostre país, Pep Guia va ser clar, la independència s'assoleix a tota la nació, per això criticà l'actitud d'Osona decideix on sols es fa referència al Principat de Catalunya. A banda d'això, animà a la gent del territori a treballar per futurs referèndums al nostre territori.
També recordem que l'exposició "40 anys del PSAN" estarà disponible per ser visitada fins al proper dilluns, així que aprofiteu!

Podeu vore la resta de fotos aquí.

Xarrada PSAN

Llegeix més...

Només resum...

Vint anys després de la caiguda del mur de Berlín, al món n'hi ha més que mai

[Font: Vilaweb]

A tots els continents s'aixequen barreres per a separar enemics o impedir la lliure circulació

Hi ha l'històric mur que separa de fa dècades les dues Corees. Però també un mur nou a Ceuta i Melilla. Hi ha encara murs al nord d'Irlanda que separen dues comunitats oposades. Però també n'hi ha un que separa Botswana i Zimbabwe. I un altre a Xipre. I un entre els Estats Units i Mèxic. I un a Palestina. Vint anys justos després de la caiguda del mur de Berlín al món hi ha més barreres de separació que mai i el nombre continua creixent.

El 13 d'agost de 1961, en un intent desesperat per a aturar el pas deberlinesos de l'est al sector occidental (uns mil cinc-cents diaris), les autoritats de la República Democràtica d'Alemanya van activar una operació llampec per a aixecar un mur que va esdevenir el símbol de la guerra freda i del teló d'acer. Vint anys després de la desaparició del mur, el 9 de novembre de 1989, a tot el món encara n'hi ha uns quants d'aixecats.


Desaparició del mur

Van caldre gairebé quatre dècades, fins el 9 de novembre de 1989, perquè els 150 quilòmetres de separació militaritzada entre les dues Alemanyes s'esquerdessin. I vint anys després, amb la reunificació del país inclosa, la terra de ningú on s'aixecava el gris mur s'ha convertit en terreny adobat de grans projectes arquitectònics que dificulten, sovint, de trobar i de reconèixer els trams que en resten (mapa).

Mentre a Berlín se celebren vint anys de la desaparició i destrucció del mur, a tot el món encara en resten uns quants de drets. I se'n continuen aixecant. Els repassem tot seguit.

Nord d'Irlanda

En resposta a l'augment de la violència entre republicans i unionistes al nord d'Irlanda, des de la dècada de 1970 l'exèrcit britànic va potenciar l'aixecament de les dites Peace Lines per a separar barris de totes dues comunitats a Belfast, Derry i en algunes altres ciutats dels comtats del nord de l'illa. Malgrat el procés de pau incoat fa més d'una dècada, molts d'aquests murs continuen drets i, de fet, el nombre s'havia doblat entre 1995 i 2005.

Xipre

Arran de l'ocupació turca del nord-est de l'illa de Xipre, el 1974 es va establir una Línia Verda, de 180 quilòmetres de filferro punxent, que separa des d'aleshores la República de Xipre i la dita República Turca de Xipre del Nord. El 2007 les autoritats del sud van començar a desmantellaraquesta línia, tot i que continua fortament minada i que les patrulles turques del sector nord no s'han suprimit. Ara, l'any passat es va obrirsimbòlicament el pas pel carrer de Ledras, al nucli antic de la capital, Nicòsia, considerat un dels símbols de la divisió de Xipre.

Les dues Corees

Amb la separació de Corea del Nord i Corea del Sud posterior a la Segona Guerra Mundial, el 1953, el paral·lel 38 va marcar la frontera méscontrolada i militaritzada del planeta. L'àrea anomenada paradoxalmentZona Desmilitaritzada (DMZ), de 248 quilòmetres de llargada i 4 quilòmetres d'amplada, es va reforçar entre 1977 i 1979 amb una barrerade ciment a la part sud de la DMZ.

Sàhara Occidental

El 1981 el govern del Marroc va començar a aixecar en ple desert una colossal estructura defensiva i de separació de la zona controlada pel Front Polisario. El mur, de 2.700 quilòmetres de llargada (mapa), continua dret actualment i notablement minat, i oficialment es justifica per la necessitat de defensar-se de possibles atacs de la guerrilla.

El Caixmir

El conflicte entre l'Índia i el Paquistan per controlar el Caixmir també té un reflex en forma de mur. Les autoritats índies van començar, la dècada del 1990, a establir l'anomenada Line of Control (o d'alto-el-foc) del 1972, formada per filferro punxent i una xarxa electrificada que s'estén per 550 quilòmetres dels 740 quilòmetres de frontera disputats entre tots dos països.

Palestina

Molt més recent és el mur de separació entre Israel i Cisjordània, que quan s'acabi tindrà 680 quilòmetres i fins a vuit metres d'alçària. Impulsat per ordre del primer ministre israelià Ariel Sharon (en coma des del 4 de gener de 2006) l'any 2002, la construcció també es justifica per la necessitat de protegir la població israeliana de possibles atacs armats palestins. Set anys després, i malgrat les protestes, el 'mur de la vergonya' continua avançant pels territoris de Cisjordània ocupats per Israel.

Frontera EUA-Mèxic

El projecte de mur fronterer més ambiciós i costós és, alhora, el més recent de tots: el reforçament de la frontera entre els EUA i Mèxic (de 3.141 quilòmetres de llargada), amb la construcció de molts trams de murs notablement equipats amb tecnologia de detecció de gent que prova de travessar la frontera il·legalment. Impulsat a partir del 2005, al final s'estendrà pels estats d'Arizona, Califòrnia, Nou Mèxic i Texas.

Ceuta i Melilla

El govern espanyol, amb el suport de la Unió Europea, ha construït un dels murs més recents i més tecnificats: el que separa els enclavaments de Ceuta i Melilla de la resta de l'Àfrica. La barrera consisteix en dues tanques altes separades per una carretera de tres metres plena de sensors que avisa un centre de control de tot intent de travessar-la. L'any 2.005 un gran nombre d'emigrants van provar d'assaltar-la tant a Ceuta com a Melilla. Els guàrdies espanyols i marroquins van obrir foc i van matar un nombre indeterminat d'assaltants (potser una vintena). A Melilla, la pressió ha fet que algunes parts de la tanca s'hagin reforçat amb una tercera línia.

Més murs

Però aquests no són pas els únics murs existents. En algunes regions de l'Àsia i de l'Àfrica hi ha estats que han aixecat grans murs. És el cas de l'Aràbia Saudita, que pretén envoltar tot l'estat amb una gran tanca enmig del desert. A l'Àfrica s'ha instal·lat una tanca metàl·lica entre Zimbabwe i Botswana, oficialment per a impedir el pas dels animals. Fins i tot hi ha tanques dins algunes ciutats. A Rio de Janeiro el govern ha començat a construir una polèmica tanca que ha de separar la ciutat dels barris de 'favelas'.

Llegeix més...

Només resum...